Les desigualtats de gènere

Un dels punts principals a tenir en compte en aquesta temàtica és, sens dubte, el gran canvi que hi ha hagut de percepció: la immensa majoria de la societat ja no creu que aquestes desigualtats siguin lògiques i inqüestionables, fet que facilita molt la tasca i les feines que busquen una major igualtat en matèria de gènere.

I parlem de gènere, referint-nos a les diferències socials, i no a sexe, que es refereix a les diferències biològiques i naturals.

En totes les societats, homes i dones realitzen funcions diferents, i ja des de l’escola s’educa als més petits perquè acceptin aquest “repartiment de tasques” i l’assumeixin com a ordre social “normal”. Els rols socials que prenem com a individus ja venen determinats per la seva corresponent assignació de rol femení o rol masculí, que a la seva vegada convergeixen en àmbits socials que passen a tenir un gènere determinat. Aquesta divisió sexual del treball, però, no hauria de comportar, necessàriament, que les diferències entre gèneres es convertissin en desigualtats. Aquí, però, recau la característica del sistema patriarcal que, com apunten diversos experts i expertes, caracteritza la societat actual, situant-se els homes per damunt de les dones de moltes formes i maneres diferents, sigui amb opressió política, laboral o, senzillament, social.

La societat actual està clarament marcada per una separació dels espais públics, d’ampli domini masculí, respecte els espais i la vida privada, que, en contraposició al prestigi i valor de l’àmbit públic, se li ha atribuït un reduït valor simbòlic, sentimental gairebé. No obstant, en les societats del mal anomenat Tercer Món, on la família, com actor social, té unes funcions econòmiques i socials molt majors que al model occidental, les dones exerceixen una influència política enorme a través de les relacions familiars.

I potser convindria prendre’n bona nota, ja que molts experts apunten a que els models socials i productius indígenes del “Tercer Món” són el futur, si es vol viure en un planeta sostenible i habitable a llarg plaç, en contraposició al “paradigmàtic” plantejament neoliberal capitalista.

.

Gerard

La mort de les polítiques socials

Com bé apunta José Adelantado en el seu estudi, la política social, com a tal, està directament relacionada amb el benestar de les persones a través de l’acció social. És a dir, el nivell i la qualitat de vida de la massa social estan lligades a l’acció social que es realitzi per part de les institucions o, no ho oblidem, de la pròpia iniciativa privada, sigui a nivell empresarial o personal.

Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.

Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.

L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.

Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.

L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.

El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.

Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.

El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.

D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.

A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.

Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.

El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.

Com bé apunta José Adelantado en el seu estudi, la política social, com a tal, està directament relacionada amb el benestar de les persones a través de l’acció social. És a dir, el nivell i la qualitat de vida de la massa social estan lligades a l’acció social que es realitzi per part de les institucions o, no ho oblidem, de la pròpia iniciativa privada, sigui a nivell empresarial o personal.

Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.

Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.

L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.

Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.

L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.

El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.

Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.

El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.

D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.

A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.
Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.

El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.

Gerard

Individualisme internacional

Entenem “individualisme” com una actitud independent i diferenciada respecte la majoria o les normes establertes, tant a la pràctica com en matèria de moral. Un dels pilars bàsics del pensament individualista és l’afirmació que la prioritat han de ser els drets de l’individu, en detriment d’unes estructures socials que, en tot cas, sorgirien dels drets individuals.

Com diu Pierre Lemieux a “El sentiment individualista”, “En un anàlisi superficial, el sentiment individualista pot entendre’s simplement com la consciència de l’individu de la seva existència separada i de la seva necessitat de preservar-la. Tot i que aquesta consciència proporciona, certament, una base pel sentiment individualista, jo l’entenc com quelcom més, a saber: aquesta consciència inclou un sentiment de profunda estima a la dignitat personal, la independència i la pròpia responsabilitat”.

És aquí on recau l’element clau, el quid de la qüestió. L’individualisme, entès i aplicat correctament, no es limita a esdevenir una doctrina socio-política inamovible més, sinó que esdevé una actitud responsable, d’una enorme responsabilitat, d’un mateix envers la societat i les seves necessitats, tan personals com socials.

La teoria filosòfica de l’egoisme, segons la qual qualsevol acte que realitza una persona és en benefici d’un mateix, ja sigui material o moralment, no encaixaria en aquesta concepció individualista que ara ens trobem analitzant. Segons aquesta visió, és tan censurable el fet de deixar l’abric a algú en una freda nit d’hivern, que abrigar-se un mateix condemnant a l’altre a passar fred; totes dues accions buscarien la satisfacció interna d’allò que es desitja, totes dues accions buscarien el benefici personal, ja que el benestar interior d’aquell que, sacrificant-se, passa fred està basat en l’insuportable sentiment de culpa que hauria de carregar si no es desfés de la seva jaqueta en benefici de l’altre. Buscar el plaer personal, fugint del dolor, tant materialment com des d’una visió moral.

No obstant, Piotr Kropotkin, a “La moral anarquista”, es distancia d’aquesta visió subratllant les que serien les dues grans aportacions de l’anarquisme a la concepció política i social a nivell mundial: el tractar als altres com un mateix vol ser tractat i la no imposició de cap conducta o concepció moral. Aquest plantejament és, cenyint-nos a la seva interpretació més literal, senzillament perfecte: el respecte preval per damunt de tot, i el diàleg i l’entesa serien constants entre els éssers humans, al pensar en l’altre de la mateixa manera que l’altre pensa en nosaltres. No obstant, hi ha un element de l’equació que fa que aquesta sigui errònia: l’ésser humà és imperfecte, tendeix a la relaxació i a la relativització dels valors més purs. És en aquest sentit pel que considero que, l’individualisme, i en aquest cas, l’individualisme internacional, va més enllà de les concepcions anarquistes clàssiques de la societat.

Una de les grans crítiques que es fa de l’individualisme és la vessant més egoista que d’aquest es desprèn. I jo pregunto: “La màxima que, podríem dir absolutament tota la humanitat, accepta com a vàlida de “tracta als altres com t’agradaria ser tractat”, o fins i tot, “estima als altres com a tu mateix”, no és l’exemple d’egoisme més pur? Des d’aquesta visió, tota interactuació i qualsevol relació s’ha de tenir en base a l’interès personal: com m’agradaria ser tractat a mi. A mi. Jo mateix sóc l’inici a partir del qual condiciono les meves relacions. No és això egoisme?”.

En aquesta línia trobem l’anarcoindividualisme, que fa especial menció a la revolució de les consciències individuals abans que a les revolucions col•lectives, ja que aquestes derivarien directament d’un procés de reflexió interior i personal. L’educació, en aquest sentit, és absolutament clau. La cultura, l’acció de llegir, la coneixença de corrents polítics i filosòfics alternatius al dogmàtic i vulgarment dualista “dreta-esquerra”, permeten l’acceptació de l’individualisme sense les seves lectures negatives, i la reflexió de com aquesta postura individualista pot aplicar-se d’una forma massiva que permetria evitar els habituals enfrontaments ideològics i morals a favor d’una retroalimentació col•laboracionista amb la vista posada al progrés comú. Del jo interior egoista se’n beneficia tota la societat.

I per poder aplicar aquesta moral individualista, l’element clau, ja citat en els primers paràgrafs d’aquest escrit, no és altre que la responsabilitat. Responsabilitat social però, sobretot, d’un mateix i de la moral pròpia. Per poder actuar individualment, s’ha de ser enormement conscient que la societat és una xarxa d’individus intercomunicats entre ells que, sí, és cert, esdevenen elements independents i diferenciats, però es troben enormement interrelacionats, i és per aquest motiu que la responsabilitat envers els altres, però en especial, la responsabilitat moral de les actituds personals marquen l’èxit de la concepció individualista. Pels individualistes, són els homes i dones lliures els que permeten la creació d’una societat lliure, i el pilar bàsic de la llibertat és la responsabilitat fraternal. Degut a això, l’anarquisme individualista és més aviat una perspectiva socio-filosòfica de la vida, una moral aplicable, que no pas un model polític inamovible i tancat.

Com apunta Lemieux a “El sentiment individualista”: “He sostingut que la llibertat individual no pot sobreviure si el sentiment individualista no està estès entre un gran nombre de persones. El sentiment individualista és compatible amb la societat – almenys en una societat oberta – però està en forta oposició amb l’Estat tal com el coneixem. I aquest sentiment ha estat descendint (almenys en part) perquè els individus s’han tornat addictes a l’Estat. (...) Defensar la llibertat requereix rehabilitar el sentiment individualista i trencar amb l’addicció a l’Estat, una exigència no petita”.

En un context mundial tan globalitzat i recíprocament dependent, la visió individualista dóna l’oportunitat d’obrir una nova via de col•laboració internacional, emmarcada dins un moviment internacionalista que ja ha donat mostres que, seguint les propostes existents fins al moment, no funciona en la seva totalitat. Acceptant la llibertat de l’individu, però també la presència d’aquest dins d’una enorme i complexa xarxa social que, degut a la globalització, ja és d’abast mundial, és inútil seguir actuant localment o, si més no, que aquest sigui el darrer estadi d’acció.

Així doncs, la conscienciació de la dependència mútua, però no des d’una perspectiva dominant, com ha vingut sent la pràctica empresarial i privada, sinó des de la igualtat social, i amb l’objectiu dels beneficis mutus, que només poden generar més beneficis, tant en matèria econòmica com social i estructural, obre un nou camí a seguir. L’habitual confrontació entre les parts, com si un bàndol no tingués la seva raó de ser en la seva oposició a l’altre, només porta al revengisme més absurd: quan m’imposo jo, perjudico l’oposat i em limito a buscar el meu benefici, sigui a curt o a llarg termini, ja que, quan aconsegueixi imposar-se la meva oposició, hauré de poder resistir per plantar-li cara. La superació d’aquesta situació tot buscant una solució innovadora, diferent, i que suposi un repte moralment parlant, però també des d’una vessant tecnològica, social i intel•lectual és el que es planteja l’individualisme. A més, aquesta nova via dóna cabuda a diferents i diverses motivacions: l’element d’unió és l’acceptació d’un mateix com a individu lliure, però la moral que vol acceptar i prendre com a pròpia aquest individu va des de l’ateisme més convençut fins al creient més entregat, i des de l’alternativista més actiu a l’empresari més liberal. De fet, el “prohibit prohibir” anarquista clàssic, és també la màxima dels neoliberals, que busquen la no regulació del mercat. Per aglutinar totes aquestes visions dins d’una mateixa moral, però, i a mode de recapitulació, cal la ja citada responsabilitat, personal i social, i la indispensable educació en la que basar aquesta moral individual però a la vegada aplicada a la societat en general.

.

Gerard