Com bé apunta José Adelantado en el seu estudi, la política social, com a tal, està directament relacionada amb el benestar de les persones a través de l’acció social. És a dir, el nivell i la qualitat de vida de la massa social estan lligades a l’acció social que es realitzi per part de les institucions o, no ho oblidem, de la pròpia iniciativa privada, sigui a nivell empresarial o personal.
Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.
Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.
L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.
Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.
L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.
El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.
Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.
El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.
D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.
A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.
Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.
El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.
Com bé apunta José Adelantado en el seu estudi, la política social, com a tal, està directament relacionada amb el benestar de les persones a través de l’acció social. És a dir, el nivell i la qualitat de vida de la massa social estan lligades a l’acció social que es realitzi per part de les institucions o, no ho oblidem, de la pròpia iniciativa privada, sigui a nivell empresarial o personal.
Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.
Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.
L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.
Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.
L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.
El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.
Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.
El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.
D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.
A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.
Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.
El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.
Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.
Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.
L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.
Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.
L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.
El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.
Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.
El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.
D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.
A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.
Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.
El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.
Com bé apunta José Adelantado en el seu estudi, la política social, com a tal, està directament relacionada amb el benestar de les persones a través de l’acció social. És a dir, el nivell i la qualitat de vida de la massa social estan lligades a l’acció social que es realitzi per part de les institucions o, no ho oblidem, de la pròpia iniciativa privada, sigui a nivell empresarial o personal.
Aquest darrer element és força oblidat, degut a dues senzilles raons: la primera és l’estat polític infantil en el que viu la majoria de la societat. Les crítiques generalitzades indiscriminades a la gestió dels governs són l’últim estadi de l’acció individual: l’immobilisme és la conducta majoritària del ciutadà, l’element que conforma la societat. L’altra raó per la qual l’acció social que sorgeix de la iniciativa privada és una característica que no es contempla és pel curs que han pres les gestions empresarials; una empresa busca el seu benefici i el dels seus accionistes, per què ha de preocupar-se per la societat? Fins i tot, en la majoria de casos, s’oblida que s’està donant un servei a l’individu, i la màxima d’”el client sempre té la raó” és arraconada per l’”això és el que hi ha, si t’agrada bé, si no, busca-te’n un altre”.
Seguint els continguts comentats per Adelantado, per fer una correcta aproximació a les polítiques socials, i a la crisi per les quals aquestes estan passant, s’ha de fer esment a una sèrie de conceptes i definicions. El primer d’ells és el benestar social, entès com els acords socials (expressió que recorda el cèlebre “Contracte social” filosòfic) existents per delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat. Ja en la definició es planteja l’objectiu i la postura que s’ha posat en pràctica des de sempre en matèries socials: “delimitar les necessitats dels individus i grups en una societat”. Unes polítiques de mínims; assolir les necessitats. Per què excedir-se en matèria social? S’han de cobrir les necessitats bàsiques i destinar els fons, que recordem provenen dels propis individus, a d’altres tasques, en matèria de defensa, per exemple.
L’altre gran element a tenir en compte quan es parla de polítiques socials és el que es considera problema social. L’exemple citat per José Adelantado és immillorable: “una persona en situació d’atur pot tenir necessitats imperioses, però només si l’atur afecta a una part considerable de la població es pot considerar un problema social. Les necessitats poden ser individuals però els problemes socials no; ara bé, per a què un problema sigui social no és suficient que afecti a moltes persones, és necessari que sigui percebut i valorat com a tal per la societat, i les percepcions estan molt influenciades pels judicis de valor”.
Comentem detalladament aquest darrer fragment. Hi ha dos elements a tenir en compte: el primer és l’acte d’obviar, qualificar-lo de menysprear seria excessiu, l’individu. El problema d’un individu social no té importància; en canvi, sí que esdevé important quan aquest problema afecta a una capa major de la societat. Aquest plantejament deixa indefens a aquell ciutadà que, per diverses raons, es trobi sol, o amb poc recolzament, davant d’un fet. És el cas de, per exemple, la gent amb malalties poc esteses que han de pagar un preu exorbitant per la seva medicació. Bé és cert, com ja hem comentat unes línies abans, que la societat tendeix a una excessiva dependència de l’Estat o de les institucions: davant d’un problema, la culpa i, conseqüentment, la solució del problema deriva de l’Estat o de la institució pertinent. Aquesta actitud demostra una falta total de responsabilitat ciutadana, però no és aquest el tema central en aquest moment.
L’altre element a destacar del text d’Adelantado és el fet que el que un problema afecti a un gran sector de la població no és motiu suficient per esdevenir sensible a ser solucionat. “S’ha de percebre i valorar com a tal - com a problema - per la societat”.
El problema, com bé apunta en David, un activista del moviment “Catarko” del Prat del Llobregat, és que des de l’Estat i les institucions han tornat a la societat en contra d’ells mateixos. En molt poques ocasions “la societat” percebrà i valorarà com a tal un problema social que afecta a d’altres sectors de la societat. I ja no parlem si la problemàtica afecta a pocs individus, o si aquests no tenen gaire pes social, com seria el cas de la indigència, tot i que aquest exemple no seria vàlid perquè, malauradament, no afecta a pocs individus. En relació al fet que no massa habitualment la societat consideri com a tal un problema social que afecta a d’altres grups socials, l’exemple és evident: quan els treballadors de Nissan tallen la Ronda de Dalt a les 9 del matí per tal de combatre les directrius a partir de la quals els despatxaran, els conductors dels vehicles que es veuen aturats no se sumen a la manifestació donant suport a uns conciutadans que es troben amb problemes greus, sinó que maleeixen els mobilitzats i es queixen, degut a que arribaran tard a la seva de feina. Ni tan sols pensen amb egoisme: si pensessin en ells mateixos, seguint una postura individualista en el sentit teorico-polític, es preocuparien per, si el dia de demà, es troben sense feina i també donarien suport al sector social en conflicte, per tal d’assegurar-se un mínim gest institucional que li asseguri la seva pròpia feina en un possible futur conflictiu laboralment parlant.
Repeteixo. El problema és que la societat s’ha tornat en contra d’ella mateixa. Enlloc de crear un compromís social entre els propis ciutadans, basat en la responsabilitat moral, ja sigui per altruisme o per individualisme, miren per ells mateixos sense capacitat de cooperació, sinó amb l’objectiu d’assolir les funcions per les quals la societat el necessita: feina, família i altres compromisos personals.
El principi de la decadència, però, ve relacionat amb el primer concepte que hem analitzat. El benestar social consisteix en “delimitar” les necessitats socials dels individus. Des de l’Estat i les diferents institucions - ens referim constantment a ells com els eixos, també autoproclamats, de gestió social – es busca el radi d’acció que es creu oportú per a les polítiques socials. Però la desconnexió amb la realitat dels qui gestionen de les polítiques socials, sumada a l’egoisme personal i a les pressions empresarials, tot això traduït en dèficits econòmics, fa plantejar una solució: reduir el radi d’acció considerat com a correcte per aplicar les polítiques socials. Aquest buit que es crea l’ocupen, ràpidament, les iniciatives empresarials privades, que el que fan és pressionar econòmicament a la societat per tal d’extreure’n beneficis, requeriment lícit des del punt de vista empresarial però totalment injust tenint en compte el volum econòmic en matèria d’impostos que s’extreu de la pròpia societat. A més, i per acabar de tancar el cercle viciós, la societat, com que se li ha inculcat que no ha de cooperar, sinó mirar per un mateix, no es revolta davant d’aquesta reducció de polítiques socials, sinó que busca, d’entre totes les ofertes privades, la que millor li pot anar i s’hi adapta.
D’aquesta manera, el cercle es va estrenyent: si els grups socials romanen callats, o relativament inactius, el radi d’acció de les polítiques socials, o dit d’altra manera, la “delimitació” (seguint el vocabulari emprat per José Adelantado) del que es considera benestar social i, per tant, necessitats socials, es pot anar fent més i més petit.
A tota aquesta problemàtica se li ha de sumar el fet que, al no pensar en la resta de sector de la societat, les reivindicacions majoritàries dutes a terme pels individus no són innovadores ni tenen, en la seva majoria, una veritable repercussió política o social.
Per acabar-ho de contextualitzar, hem de recordar que la màxima del capitalisme és l’acumulació infinita i constant de beneficis i la competència directa. Aquest sistema, però, no és compatible amb un planeta amb recursos limitats, ni tampoc és acceptable un lliure mercat on l’oferta mana, quan la societat es troba desprotegida en matèria social i, per tant, es veu obligada totalment a entrar en el “lliure” mercat.
El que està clar, i és clarament deduïble, és que la societat del benestar i del consum no és igual per a tots. Això és evident. El que és més preocupant, però, és l’oblit i la deixadesa total que s’està duent a terme pel que fa a tasques socials: la societat és la base d’absolutament tot el ritme global, i si no intentem que l’individu social es preocupi pels seus conciutadans com a iguals, el problema, en un futur més immediat del que sembla, pot ser més que greu.
Gerard
0 comentarios:
Publicar un comentario