Entenem “individualisme” com una actitud independent i diferenciada respecte la majoria o les normes establertes, tant a la pràctica com en matèria de moral. Un dels pilars bàsics del pensament individualista és l’afirmació que la prioritat han de ser els drets de l’individu, en detriment d’unes estructures socials que, en tot cas, sorgirien dels drets individuals.
Com diu Pierre Lemieux a “El sentiment individualista”, “En un anàlisi superficial, el sentiment individualista pot entendre’s simplement com la consciència de l’individu de la seva existència separada i de la seva necessitat de preservar-la. Tot i que aquesta consciència proporciona, certament, una base pel sentiment individualista, jo l’entenc com quelcom més, a saber: aquesta consciència inclou un sentiment de profunda estima a la dignitat personal, la independència i la pròpia responsabilitat”.
És aquí on recau l’element clau, el quid de la qüestió. L’individualisme, entès i aplicat correctament, no es limita a esdevenir una doctrina socio-política inamovible més, sinó que esdevé una actitud responsable, d’una enorme responsabilitat, d’un mateix envers la societat i les seves necessitats, tan personals com socials.
La teoria filosòfica de l’egoisme, segons la qual qualsevol acte que realitza una persona és en benefici d’un mateix, ja sigui material o moralment, no encaixaria en aquesta concepció individualista que ara ens trobem analitzant. Segons aquesta visió, és tan censurable el fet de deixar l’abric a algú en una freda nit d’hivern, que abrigar-se un mateix condemnant a l’altre a passar fred; totes dues accions buscarien la satisfacció interna d’allò que es desitja, totes dues accions buscarien el benefici personal, ja que el benestar interior d’aquell que, sacrificant-se, passa fred està basat en l’insuportable sentiment de culpa que hauria de carregar si no es desfés de la seva jaqueta en benefici de l’altre. Buscar el plaer personal, fugint del dolor, tant materialment com des d’una visió moral.
No obstant, Piotr Kropotkin, a “La moral anarquista”, es distancia d’aquesta visió subratllant les que serien les dues grans aportacions de l’anarquisme a la concepció política i social a nivell mundial: el tractar als altres com un mateix vol ser tractat i la no imposició de cap conducta o concepció moral. Aquest plantejament és, cenyint-nos a la seva interpretació més literal, senzillament perfecte: el respecte preval per damunt de tot, i el diàleg i l’entesa serien constants entre els éssers humans, al pensar en l’altre de la mateixa manera que l’altre pensa en nosaltres. No obstant, hi ha un element de l’equació que fa que aquesta sigui errònia: l’ésser humà és imperfecte, tendeix a la relaxació i a la relativització dels valors més purs. És en aquest sentit pel que considero que, l’individualisme, i en aquest cas, l’individualisme internacional, va més enllà de les concepcions anarquistes clàssiques de la societat.
Una de les grans crítiques que es fa de l’individualisme és la vessant més egoista que d’aquest es desprèn. I jo pregunto: “La màxima que, podríem dir absolutament tota la humanitat, accepta com a vàlida de “tracta als altres com t’agradaria ser tractat”, o fins i tot, “estima als altres com a tu mateix”, no és l’exemple d’egoisme més pur? Des d’aquesta visió, tota interactuació i qualsevol relació s’ha de tenir en base a l’interès personal: com m’agradaria ser tractat a mi. A mi. Jo mateix sóc l’inici a partir del qual condiciono les meves relacions. No és això egoisme?”.
En aquesta línia trobem l’anarcoindividualisme, que fa especial menció a la revolució de les consciències individuals abans que a les revolucions col•lectives, ja que aquestes derivarien directament d’un procés de reflexió interior i personal. L’educació, en aquest sentit, és absolutament clau. La cultura, l’acció de llegir, la coneixença de corrents polítics i filosòfics alternatius al dogmàtic i vulgarment dualista “dreta-esquerra”, permeten l’acceptació de l’individualisme sense les seves lectures negatives, i la reflexió de com aquesta postura individualista pot aplicar-se d’una forma massiva que permetria evitar els habituals enfrontaments ideològics i morals a favor d’una retroalimentació col•laboracionista amb la vista posada al progrés comú. Del jo interior egoista se’n beneficia tota la societat.
I per poder aplicar aquesta moral individualista, l’element clau, ja citat en els primers paràgrafs d’aquest escrit, no és altre que la responsabilitat. Responsabilitat social però, sobretot, d’un mateix i de la moral pròpia. Per poder actuar individualment, s’ha de ser enormement conscient que la societat és una xarxa d’individus intercomunicats entre ells que, sí, és cert, esdevenen elements independents i diferenciats, però es troben enormement interrelacionats, i és per aquest motiu que la responsabilitat envers els altres, però en especial, la responsabilitat moral de les actituds personals marquen l’èxit de la concepció individualista. Pels individualistes, són els homes i dones lliures els que permeten la creació d’una societat lliure, i el pilar bàsic de la llibertat és la responsabilitat fraternal. Degut a això, l’anarquisme individualista és més aviat una perspectiva socio-filosòfica de la vida, una moral aplicable, que no pas un model polític inamovible i tancat.
Com apunta Lemieux a “El sentiment individualista”: “He sostingut que la llibertat individual no pot sobreviure si el sentiment individualista no està estès entre un gran nombre de persones. El sentiment individualista és compatible amb la societat – almenys en una societat oberta – però està en forta oposició amb l’Estat tal com el coneixem. I aquest sentiment ha estat descendint (almenys en part) perquè els individus s’han tornat addictes a l’Estat. (...) Defensar la llibertat requereix rehabilitar el sentiment individualista i trencar amb l’addicció a l’Estat, una exigència no petita”.
En un context mundial tan globalitzat i recíprocament dependent, la visió individualista dóna l’oportunitat d’obrir una nova via de col•laboració internacional, emmarcada dins un moviment internacionalista que ja ha donat mostres que, seguint les propostes existents fins al moment, no funciona en la seva totalitat. Acceptant la llibertat de l’individu, però també la presència d’aquest dins d’una enorme i complexa xarxa social que, degut a la globalització, ja és d’abast mundial, és inútil seguir actuant localment o, si més no, que aquest sigui el darrer estadi d’acció.
Així doncs, la conscienciació de la dependència mútua, però no des d’una perspectiva dominant, com ha vingut sent la pràctica empresarial i privada, sinó des de la igualtat social, i amb l’objectiu dels beneficis mutus, que només poden generar més beneficis, tant en matèria econòmica com social i estructural, obre un nou camí a seguir. L’habitual confrontació entre les parts, com si un bàndol no tingués la seva raó de ser en la seva oposició a l’altre, només porta al revengisme més absurd: quan m’imposo jo, perjudico l’oposat i em limito a buscar el meu benefici, sigui a curt o a llarg termini, ja que, quan aconsegueixi imposar-se la meva oposició, hauré de poder resistir per plantar-li cara. La superació d’aquesta situació tot buscant una solució innovadora, diferent, i que suposi un repte moralment parlant, però també des d’una vessant tecnològica, social i intel•lectual és el que es planteja l’individualisme. A més, aquesta nova via dóna cabuda a diferents i diverses motivacions: l’element d’unió és l’acceptació d’un mateix com a individu lliure, però la moral que vol acceptar i prendre com a pròpia aquest individu va des de l’ateisme més convençut fins al creient més entregat, i des de l’alternativista més actiu a l’empresari més liberal. De fet, el “prohibit prohibir” anarquista clàssic, és també la màxima dels neoliberals, que busquen la no regulació del mercat. Per aglutinar totes aquestes visions dins d’una mateixa moral, però, i a mode de recapitulació, cal la ja citada responsabilitat, personal i social, i la indispensable educació en la que basar aquesta moral individual però a la vegada aplicada a la societat en general.
Com diu Pierre Lemieux a “El sentiment individualista”, “En un anàlisi superficial, el sentiment individualista pot entendre’s simplement com la consciència de l’individu de la seva existència separada i de la seva necessitat de preservar-la. Tot i que aquesta consciència proporciona, certament, una base pel sentiment individualista, jo l’entenc com quelcom més, a saber: aquesta consciència inclou un sentiment de profunda estima a la dignitat personal, la independència i la pròpia responsabilitat”.
És aquí on recau l’element clau, el quid de la qüestió. L’individualisme, entès i aplicat correctament, no es limita a esdevenir una doctrina socio-política inamovible més, sinó que esdevé una actitud responsable, d’una enorme responsabilitat, d’un mateix envers la societat i les seves necessitats, tan personals com socials.
La teoria filosòfica de l’egoisme, segons la qual qualsevol acte que realitza una persona és en benefici d’un mateix, ja sigui material o moralment, no encaixaria en aquesta concepció individualista que ara ens trobem analitzant. Segons aquesta visió, és tan censurable el fet de deixar l’abric a algú en una freda nit d’hivern, que abrigar-se un mateix condemnant a l’altre a passar fred; totes dues accions buscarien la satisfacció interna d’allò que es desitja, totes dues accions buscarien el benefici personal, ja que el benestar interior d’aquell que, sacrificant-se, passa fred està basat en l’insuportable sentiment de culpa que hauria de carregar si no es desfés de la seva jaqueta en benefici de l’altre. Buscar el plaer personal, fugint del dolor, tant materialment com des d’una visió moral.
No obstant, Piotr Kropotkin, a “La moral anarquista”, es distancia d’aquesta visió subratllant les que serien les dues grans aportacions de l’anarquisme a la concepció política i social a nivell mundial: el tractar als altres com un mateix vol ser tractat i la no imposició de cap conducta o concepció moral. Aquest plantejament és, cenyint-nos a la seva interpretació més literal, senzillament perfecte: el respecte preval per damunt de tot, i el diàleg i l’entesa serien constants entre els éssers humans, al pensar en l’altre de la mateixa manera que l’altre pensa en nosaltres. No obstant, hi ha un element de l’equació que fa que aquesta sigui errònia: l’ésser humà és imperfecte, tendeix a la relaxació i a la relativització dels valors més purs. És en aquest sentit pel que considero que, l’individualisme, i en aquest cas, l’individualisme internacional, va més enllà de les concepcions anarquistes clàssiques de la societat.
Una de les grans crítiques que es fa de l’individualisme és la vessant més egoista que d’aquest es desprèn. I jo pregunto: “La màxima que, podríem dir absolutament tota la humanitat, accepta com a vàlida de “tracta als altres com t’agradaria ser tractat”, o fins i tot, “estima als altres com a tu mateix”, no és l’exemple d’egoisme més pur? Des d’aquesta visió, tota interactuació i qualsevol relació s’ha de tenir en base a l’interès personal: com m’agradaria ser tractat a mi. A mi. Jo mateix sóc l’inici a partir del qual condiciono les meves relacions. No és això egoisme?”.
En aquesta línia trobem l’anarcoindividualisme, que fa especial menció a la revolució de les consciències individuals abans que a les revolucions col•lectives, ja que aquestes derivarien directament d’un procés de reflexió interior i personal. L’educació, en aquest sentit, és absolutament clau. La cultura, l’acció de llegir, la coneixença de corrents polítics i filosòfics alternatius al dogmàtic i vulgarment dualista “dreta-esquerra”, permeten l’acceptació de l’individualisme sense les seves lectures negatives, i la reflexió de com aquesta postura individualista pot aplicar-se d’una forma massiva que permetria evitar els habituals enfrontaments ideològics i morals a favor d’una retroalimentació col•laboracionista amb la vista posada al progrés comú. Del jo interior egoista se’n beneficia tota la societat.
I per poder aplicar aquesta moral individualista, l’element clau, ja citat en els primers paràgrafs d’aquest escrit, no és altre que la responsabilitat. Responsabilitat social però, sobretot, d’un mateix i de la moral pròpia. Per poder actuar individualment, s’ha de ser enormement conscient que la societat és una xarxa d’individus intercomunicats entre ells que, sí, és cert, esdevenen elements independents i diferenciats, però es troben enormement interrelacionats, i és per aquest motiu que la responsabilitat envers els altres, però en especial, la responsabilitat moral de les actituds personals marquen l’èxit de la concepció individualista. Pels individualistes, són els homes i dones lliures els que permeten la creació d’una societat lliure, i el pilar bàsic de la llibertat és la responsabilitat fraternal. Degut a això, l’anarquisme individualista és més aviat una perspectiva socio-filosòfica de la vida, una moral aplicable, que no pas un model polític inamovible i tancat.
Com apunta Lemieux a “El sentiment individualista”: “He sostingut que la llibertat individual no pot sobreviure si el sentiment individualista no està estès entre un gran nombre de persones. El sentiment individualista és compatible amb la societat – almenys en una societat oberta – però està en forta oposició amb l’Estat tal com el coneixem. I aquest sentiment ha estat descendint (almenys en part) perquè els individus s’han tornat addictes a l’Estat. (...) Defensar la llibertat requereix rehabilitar el sentiment individualista i trencar amb l’addicció a l’Estat, una exigència no petita”.
En un context mundial tan globalitzat i recíprocament dependent, la visió individualista dóna l’oportunitat d’obrir una nova via de col•laboració internacional, emmarcada dins un moviment internacionalista que ja ha donat mostres que, seguint les propostes existents fins al moment, no funciona en la seva totalitat. Acceptant la llibertat de l’individu, però també la presència d’aquest dins d’una enorme i complexa xarxa social que, degut a la globalització, ja és d’abast mundial, és inútil seguir actuant localment o, si més no, que aquest sigui el darrer estadi d’acció.
Així doncs, la conscienciació de la dependència mútua, però no des d’una perspectiva dominant, com ha vingut sent la pràctica empresarial i privada, sinó des de la igualtat social, i amb l’objectiu dels beneficis mutus, que només poden generar més beneficis, tant en matèria econòmica com social i estructural, obre un nou camí a seguir. L’habitual confrontació entre les parts, com si un bàndol no tingués la seva raó de ser en la seva oposició a l’altre, només porta al revengisme més absurd: quan m’imposo jo, perjudico l’oposat i em limito a buscar el meu benefici, sigui a curt o a llarg termini, ja que, quan aconsegueixi imposar-se la meva oposició, hauré de poder resistir per plantar-li cara. La superació d’aquesta situació tot buscant una solució innovadora, diferent, i que suposi un repte moralment parlant, però també des d’una vessant tecnològica, social i intel•lectual és el que es planteja l’individualisme. A més, aquesta nova via dóna cabuda a diferents i diverses motivacions: l’element d’unió és l’acceptació d’un mateix com a individu lliure, però la moral que vol acceptar i prendre com a pròpia aquest individu va des de l’ateisme més convençut fins al creient més entregat, i des de l’alternativista més actiu a l’empresari més liberal. De fet, el “prohibit prohibir” anarquista clàssic, és també la màxima dels neoliberals, que busquen la no regulació del mercat. Per aglutinar totes aquestes visions dins d’una mateixa moral, però, i a mode de recapitulació, cal la ja citada responsabilitat, personal i social, i la indispensable educació en la que basar aquesta moral individual però a la vegada aplicada a la societat en general.
.
Gerard
0 comentarios:
Publicar un comentario